Dal mese di Ottobre 2010 si inaugura l'attività di Mani a Barcellona. Con Carine Durand e Ignasi Potrony.

Contes i senyals de trànsit

Un recorregut al voltant del món amb signes comunicatius d’avui i contes de sempre, tractant la similitud i la diversitat.

Presentació

Et proposem un viatge “mundial” per les senyals de trànsit que indiquen “atenció: nens”. Aquelles amb el dibuix de nens que van a l’escola o que juguen, per entendre’ns, i conviden als conductors a moderar la velocitat.

Aquestes senyals són presents en cada país del món. Si les observem atentament podrem fer reflexions “profondes” sobre el país, les seves persones, la seva cultura, la seva discriminació escolar, el seu diferent model educatiu.

La senyalització als carrers, de fet, són una síntesi extraordinària de les expressions culturals i de les regles socials estandaritzades. Aprendre a observarles amb mirada crítica significa educar-se en la lectura de les imatges (foto, cine, video, spot publicitari) que troben sempre més espai en la nostra vida quotidiana i, de fet, orienten el nostre pensament i els nostres judicis sobre l’altre.

Escollir un detall del senyal de trànsit (el pentinat femení, la presència o absència d’uniforme escolar o de la cartera) i aprendre a comentar-ho significa posar en marxa una capacitat especulativa important.

Una curiositat: el 1949 tots el països europeus van adoptar les mateixes senyals de trànsit. Per això és una sort tenir a l’escola amics de varies provinences, perquè gràcies a ells que la recerca es tenyeix de colors diversos.

models i models

Cada poble ha establert regles i mètodes per transmetre el “saber” a les noves generacions i educar-les per a la vida adulta.

Les senyals de trànsit aquí exposades ens parlen de l’escola tal com ve entesa i organitzada en el món occidental, segons un model actualment difós per tot el planeta. Al mateix temps, però, es presenten formes i situacions de viure i interpretar la formació escolar elaborada per les diverses societats.

La escola, de fet, no és ni l’únic ni el millor model educatiu existent.

No és l’únic perquè n’hi ha d’altres: l’arbre de la paraula a Àfrica; l’escola corànica en el món islàmic; la sentada comunitària entre els indis d’Amèrica; l’escola artesana / d’oficis; les innumerables formes de educació no formal presents per tot el món.

No és la millor perquè sobretot en el “Sud del món”, el model educatiu occidental s’ha imposat com un potent mitjà d’omologació cultural. N’hi ha prou amb un exemple: durant segles, a l’escola, els nens africans han estudiat personatges europeus (Cèsar, Napoleó, etc.) però han ignorat els del seu propi país: Nginga (Angola), Samori Ture (Níger), Chaka Zoulu (Sudàfrica), Ahmed Ben Bella (Algèria), Patrick Lumumba (Congo), Thomas Sankara (Burkina Faso).

igualtat

Per a què l’institució escolar pugui assegurar a cada noi i noia, en plena igualtat amb els altres, el desenvolupament del propi potencial, cal que l’escola sigui oberta sense distincions de sexe, d’orìgen social, “ètnic” o religiós.

En els països econòmicament “rics” –el Nord del món– aquesta igualtat cal que estigui garantida per la igualtat d’oportunitats ofertes a tots. Tanmateix, però, cal reconèixer que les característiques discriminatòries i competitives presents en la societat econòmicament riques, introdueixen en l’escola una exigència d’elitisme, que està en contradicció amb els ideals d’igualtat i de igualtat d’oportunitats establerts en la Declaració Universal dels Drets de l’Home.

En tots esl països del món es podrà aconseguir una veritable justícia social només quan, sota el punt de vista d’una política que promogui l’escola per a tots, es reixirà a superar cada classe de discriminació i s’oferirà a tots el pares la possibilitat de pensar amb tranquilitat en el futur dels seus fills.

D’altra banda cal dir que l’oferiment de l’igualtat d’oportunitats no pot significar la classificació i l’omologació de la societat al nivell dels més febles. Seria dramàtic si l’objectiu de l’igualtat s’arribés a assolir només en detriment de les diferències que caracteritzen la humanitat.

escola desigual

L’escolarització de la dona és la pedra angular de cada progrés social. No obstant els dos terços dels menors de tot el món que no tenen accés al sistema escolar estan constituïts per nenes.

En molts de països les noies son “víctimes” de discriminación de caire econòmic i social. Que es concreten en la desigualtat d’accés al sistema escolar, en el subministrament de materials, i en el reforç dels estereotips sexistes.

Al costat d’aquestes, altres desigualtats són presents en el món de l’escola. Existeix una desigualtat evident entre l’escola del “Nord” i l’escola del “Sud” del planeta. Un títol africà no té el mateix valor que un títol europeu. Un llicenciat africà no té el mateix valor que un llicenciat occidental.

Fins i tot internet, el símbol de la globalització, contribueix a aprofundir la bretxa sexista (les dones representen només el 17 per cent dels usuaris de la xarxa). Una ulterior barrera a l’accés del saber està constituida per l’anglès, llengua utilitzada pel 80 per cent dels llocs webs però parlada per menys del 10 per cent de la població mundial.

Finalment, també en el “Nord” del món, la manca d’aplicació de l’igualtat d’oportunitats en el àmbit escolar mostra de forma palesa la discriminació que pateixen les dones.

escola per als petits

Cada país organitza el procés educatiu dels més menuts de forma diferent, en funció de l’edad establerta per a l’inici de la “escola maternal”.

L’educació organitzada dels nens més petits és un factor rellevant per al desenvolupament de la propia persona, amb el reconeixement de l’altre com subjecte que té iguals drets i deures. Tot això facilita la experiència escolar futura i l’insersió del nen en el grup.

Apart de l’educació sensorial, motora i de comportament, l’objectiu provilegiat de la formació preescolar és també un major mestratge de la llengua oficial. De fet, quan la llengua parlada a l’escola no és la materna, és esencial que el nen o la nena en comenci a fer l’experiència oral de seguida per poder aprendre a escriure en l’elemental. Això no ha de menystenir la llengua materna, fondament d’un sa desenvolupament psíquic.

En el Sud del món, l’educació preescolar (guarderia / jardí d’infància) està institucionalitzada rarament. Sota el nom de escola maternal, jardí d’infància o redós dels nens moltes estructures educatives es creen sovint en el marc dels programes d’educació sanitària que contemplen la presència dels nens, però de fet miren de formar a la mare.

l’uniforme

L’uniforme escolar responia a dos objectius fonamentals: identificar el noi o la noia que anava a l’escola a un cert nivell –i així a una certa edat–; crear “uniformitat” entre els alumnes obligant-los a vestir-se tots de la mateixa manera.

A Itàlia l’uniforme ha estat durant força temps una mena de davantal blanc per les noies i negre pels nois, i d’aquesta manera era principalment un instrument de diferenciació de “gènere”.

Avui, en els països que han abandonat l’uniforme, els nois i noies manifesten habitualment una nova forma de pertenença al “grup”, i això s’expressa a través de la moda. La escola ha esdevingut un lloc de consum, destinat a engrandir sempre més el mercat del vestit i dels accessoris escolars, i paradoxalment orientat a crear noves uniformitats.

A excepció del Japó i del Regne Unit –on els barrets i les corbates reglamentàries adopten els colors i els emblemes de l’escola–, la tendència a portar uniforme s’ha difós majoritàriament pels països econòmicament pobres. Les raons són sempre les mateixes: garantir l’uniformitat i educar en la pertenença al grup (cura del cos). Tot això té també conseqüències negatives, perquè moltes families no tenen els diners per adquirir els uniformes dels fills, i sovint es veuen obligats a no portar-los a l’escola.

mama i papa (mare i pare)

Quasi a tot arreu del món els pares son els primers responsables de l’educació dels fills.

En molts països del “Sud del món” on l’escola no és gratuïta, la participació econòmica dels pares és sovint massa elevada per a la seva economia. Pensa també que, per mancança d’escola pública, les families s’organitzen per crear en el poble petites escoles privades, gestionades per mares i pares. En conseqüència el nivell d’ensenyament tendeix a ser baix, incidint molt poc en la formació real dels infants.

En alguns països, els programes educatius dirigits a tota la familia, permeten de tornar operativament actius a nombrosos pares i mares que participen així de forma concreta en el projecte educatiu del seu fill. D’aquesta manera l’escola educa tant a grans com a petits i esdevé el lloc central de cada iniciativa proposada en l’àmbit de la comunitat. Tanmateix, els costos de l’ensenyament pateixen una reducció.

A Itàlia la participació del spares en l’educació escolar dels fills és igualment significativa. La presència de moltes families inmigrants, però, de vegades planteja problemes de natura relacional en la relació escola-familia. No obstant això la seva participació és indispensable a fi d’una eficaç educació intercultural.

germans i germanes

En totes les families del món els germans i les germanes grans, sovint admirats, a voltes temuts, són per els germanets i germanetes més petits models reals a imitar.

En cas d’abandó de la mare i el pare (o de disgregació de la familia deguda a diferents causes), els germans i les germanes grans poden ser els sostituts del pares i, en particular, les noies asseguren la cura dels petits. En molts països del “sud” hi ha altres projectes educatius que basen el seu èxit en la participació dels germans o de les germanes grans.

Sovint però els més petits, en els tempteigs d’imitar els grans, en comptes d’aquirir el seu comportament positiu, assimilen els il·legals i criminals. En les situacions de perill extrem present en algunes societats disgregades per conflictes armats, també passa que els germans grans contribueixen a enquadrar i a organitzar l’activitat escolar i laboral proposada pels petits, mentre les germanes grans asseguren la supervivència de la familia prenen cura de la llar.

Succeeix també que els germans i les germanes grans, una vegada arribada l’edat per treballar i participar activament a les necessitats econòmiques de la família, ajuden econòmicament els germanets i germanetes, donant-los la possibilitat d’anar a escola.

pel carrer

El trajecte recorregut pels escolars per arribar a l’escola és un moment important que simbolitza el passatge del caliu i l’intimitat familiar al rigor de la classificació escolar.

Avui, en l’entorn rural, les llargues caminades fetes pels nois anant a l’escola han deixat lloc a la “recollida dels estudiants” operada pels mitjans de transport locals utilitzats per a aquests propòsits. A la ciutat, on els mitjans de transport són sovint plens de gent i caòtics, el trànsit i les llargues cues tornen més penosa la marxa cap a l’escola o cap a casa després de les lliçons. Però el transport col·lectiu amb l’autobús escolar revela també aspectes positius. Per exemple, els nois aprenent a respectar algunes normes de seguretat ciutadana.

A vegades l’escola hauria de ser més flexible per satisfer millor les necesitats dels estudiants. I el cas de l’escola itinerant que respon a les exigències de qui, per necessitats laborals, està obligat  a viatjar continuament: personal marítim, diplomàtic, artistes de circ. Sovint, en aquests casos, els nois freqüenten l’escola interna mentre els pares viatjen o fan llargues estades a l’estranger.

En els llocs on els nens recorren molts quilòmetres per arribar a l’escola, caminar en companyia esdevé un moment privilegiat de socialització i d’aprenentatge.

els pentinats de les nenes

Els pentinats de les nenes mereixen un espai particular. Les imatges parlen soles: hi ha trenes, trenetes, cues, cuetes, cintes, serrells i... qui més en tingui més en posi. La reflexió més obvia que es pot fer és que, a cada latitut i a cada època, les noies tenen gran cura dels cabells i els pentinen tots els matins abans d’anar a l’escola. Ep, fins els nois es pentinen, però per “obvies” raons això no es veu en les senyals.